11.10.2025

Cada vegada que sec a escriure aquest procés, em sento com una petita branca, tersa i brillant,exuberant, com una de les espècies botàniques que estan per venir, un gessamí que habitarà el sostre del que serà l’aula on sospitem que passaran tantes coses minúscules.

Viure aquest procés ens sacseja, ens inunda de bellesa i poesia, i al mirar la terra del nostre futur jardí, fem volar coloms. De moment, tot és al meu cap, al meu i al de la Sara, la Mar i l’Imma. Aquest lloc ens travessa, obrint-nos a noves possibilitats, ens connecta plenament amb la curiositat i el desig, ens convida a imaginar altres formes de transmetre coneixements i d’habitar-los, perquè arrelin. El moviment que es genera és dens i dolç, com la mel, i ara mateix vull quedar-me aquí, com una abella impregnada de pol·len, rebolcant-me en aquesta sensació.

Fins i tot la meva forma d’escriure està mutant; ho noto quan busco les paraules per expressar-me i veig que totes venen de molt enllà, moltes rescatades de la meva infància. Això em fa pensar en la Rosa Sensat i en aquella foto que em va ensenyar la Sara, on sortien ella, la seva germana, la seva filla i la directora de l’Escola del Bosc del Guinardó. Quatre dones rient tranquil·lament, còmplices de l’entusiasme que encomana la natura, on la vida mateixa esdevé escola.

Sensat amb la seva germana, la seva filla i la directora de l'Escola del Bosc Guinardó CEDIDA PER L’ASSOCIACIÓ DE MESTRES ROSA SENSAT.

Per primera vegada sento que hi ha un espai real capaç d’acollir allò que no veiem i m’enfronto a la meva por de no estar prou desperta, prou atenta, prou confiada; després recordo que no cal estar preparada per res; quan arribi, ens hi deixarem la pell.

Aquest jardí, ara terra humida i deshabitada, promet una nova forma de bategar, com qui torna a aprendre a caminar aquest món nostre. Ens retorna, una vegada i una altra, a les pràctiques que demanen paciència: observar, escoltar, sostenir la fragilitat, exercir l’empatia. D’aquest acte d’imaginació desbordant en sorgeix la tendresa radical que volem activar, una veritat ancestral que s’inscriu a cada cèl·lula del nostre cos i es fon amb tota la resta d’elements que ens envolten.

Entrar al jardí és traçar un camí, confiar en el que encara no entenem i construir, entre totes, una manera de comunicar-nos amb el que ens envolta.

Com quan afinem l’oïda, vull afinar aquest diàleg multivocal i multisensorial, interpretar les textures, les olors, els colors i les formes, igual que ho faig amb el meu cos. Potser tot són intents, res concret; però cada petit gest és un miracle. Continuo pensant que escriure una carta d’amor a una pedra és un acte que tot ho cura, com el mar.

Rosa Sensat amb l’alumnat en una classe a l’aire lliure a l’Escola del Bosc, entre 1920 i 1925.

Penso en com registrar les emocions que sorgeixen d’habitar aquesta oportunitat tangible, que busca traslladar l’experiència viscuda a quelcom més gran. Les imatges se’m queden curtes, i les paraules també. Penso en Hilma af Klint i en la seva manera de traduir l’experiència en formes que respiren, fent de l’art una forma de traslladar al món visible el que només sentim. Ampliar marges. Diluir-los. Habitar-los. Com fan les males herbes, aquelles amb què vam fer paper, i també les que marquen el límit de la nostra imaginació i ens recorden que cal creuar-los.

Pàgina dels quaderns de Hilma af Klint, 1909. i “Wheat and Wormwood” Setembre 1922.

Com quan vaig picar la primera pedra, per descobrir el color que duia a dins, m’entrego plenament a un món diminut on tot és suficient. De fet, en un sol centímetre de terra passen tantes coses que encara no sé llegir, que mirant l’extensió del nostre jardí només penso que se’ns ha girat una mica de feina. I aquest no és el repte, sinó fer-lo germinar de forma conjunta, entenent que tot esdevé a cada brot.