20.10.25
Aquesta setmana vam començar a plantar. La Pilar ens va suggerir fer-ho de manera gradual, observant la resposta del sòl abans d’imposar-hi cap ritme. Aquesta lògica del progressiu desafia la temporalitat accelerada que sovint traslladem a l’educació, a la recerca i a la vida. Aquí el creixement no és programable, ni lineal, ni tampoc garantit. Col llombarda, remolatxa, cebes, alls, tot d'espècies tintòries que inscriuen en la terra la promesa d’una transformació cromàtica i material.
En preparar els bancals vam descobrir fragments de plàstic incrustats al sòl, n’estava ple. No hi creixia herba, no hi havia humitat; una terra interrompuda, com si la matèria sintètica hagués fixat un silenci biològic. Aquest residu, estrat d’una era geològica habitada i manufacturada, confirma allò que Haraway planteja quan parla de fer mons conjuntament, no triem amb qui fem parentiu, però som responsables de les formes de convivència i de les ferides materials que generem. En aquest cas, el parentiu és forçat, la terra i el plàstic conviuen, però no sé si s'escolten.
Les mans de la Sara plantant els primers brots de ceba, 2025.
El plàstic reapareix a la memòria, associat als dies al CAN de Farrera. Allà, en un context aparentment pur, el material es feia present com a infraestructura ecològica per protecció de cultius, improvisació estructural i adaptació del paisatge a les necessitats humanes.
El plàstic no era residu, era tecnologia de supervivència. Aquesta tensió, entre contaminació i recurs, cicatriu i eina, reforça la idea que no hi ha un fora del que anomenem natura. L’ecologia contemporània és hibridació; negar-ho seria una fantasia.
Monticle de terra a l’entrada del jardí de la UAB, 2025.
Fa setmanes vaig anar a la biblioteca d’Humanitats i vaig endur-me una pila de llibres. Un dels privilegis de ser professora és que te’ls deixen durant un any. Un any! Això em dona prou marge per revisitar-los sense pressa, per saltar-me pàgines que ara no m’interpel·len i avançar cap a allò que necessito, sabent que hi podré tornar després.
Gardens and Gardeners of the Ancient World, de Linda Farrar, és ara la meva bíblia. El llibre ofereix un recorregut històric i arqueològic pels jardins de les civilitzacions antigues, de l’Egipte faraònic al món islàmic, mostrant com els espais cultivats i els seus cuidadors van articular imaginaris, pràctiques i relacions de poder entre humans, plantes i entorns materials.
Mentre fullejo les pàgines, trobo una il·lustració on Dioscòrides examina una planta de mandràgora. La imatge prové de De Materia Medica, el tractat que aquest metge i botànic grec del segle I va dedicar a les substàncies medicinals d’origen vegetal, mineral i animal, i que durant més de quinze segles va ser text de referència tant al món occidental com a l’islàmic.
Dioscorides examinant una mandràgora.
Farrar, Linda. Gardens and Gardeners of the Ancient World: History, Myth and Archaeology. Oxford: Windgather Press, 2016, p. 122, fig. 80.
Aquesta imatge se’m queda gravada i em trasllada als exercicis que estic fent per imaginar éssers híbrids que ens ajudin a reactivar l’empatia cap al nostre entorn. La seva arrel en forma de cos humà apunta a un desig antic de reconèixer intencionalitat, sensibilitat o agència més enllà dels límits que la biologia clàssica ha establert.
La imaginació, un cop més, s’ofereix com a metodologia especulativa, com a eina per explorar formes de relació no antropocèntrica. Com recorda Haraway, fabular és una forma de pensament. La ficció botànica s’obre així com a instrument crític per imaginar espècies amb les quals pensar de forma conjunta.
Potser aprendre a mirar és ja una forma de conreu.
Espècimen d’arrel de mandràgora (Mandragora sp., Solanaceae), probablement esculpida per accentuar-ne la semblança humana. Anglaterra, 1501–1700.
Science Museum Group Collection — © The Board of Trustees of the Science Museum.
