03.11.2025
Aquesta setmana ha plogut molt. La terra encara està humida i desprèn aquella olor que només apareix quan l’aigua s’ha filtrat fins al més profund. Ahir vaig anar al jardí. Aquestes dues primeres setmanes són d’observació, d’aprendre a llegir ritmes que encara no conec. Em passo estona mirant com les noves habitants de la terra, desplaçades del seu origen, s’adapten al territori. Algunes semblen indecises, com si haguessin de negociar amb la llum; d’altres arrelen amb una determinació silenciosa que em sorprèn. Faig algunes fotos per ensenyar-les a la Mar i a la Pilar. Quan les mirem plegades, m’adono que no tinc ni idea de com responen els cossos vegetals. Ho observo tot amb tanta delicadesa que cada detall em sembla una senyal i sovint m’equivoco.
Sec en un dels troncs de l’únic sostre del jardí, un enreixat de canyes sostingudes per una estructura de fusta que filtra la llum i la converteix en ombra. Des d’allà es veu tot, els bancals irregulars, la terra remoguda, les clarianes d’herba que han ressorgit després de la pluja, el xiprer enfilant-se ben amunt, envoltat de romaní i pedres.
S’hi respira una calma sostinguda, com si el jardí encara estigués imaginant què vol ser.
Miro al cel, un cant d’ocell que no sé reconèixer, el pas llunyà d’algun cotxe, el xivarri dels infants de l’Escoleta jugant al pati. Les aus sostenen un diàleg que no sé interpretar. Cada setmana fotografio el jardí per seguir-ne l’evolució. Mentre les escolto penso que potser podria enregistrar aquests sons. Si les plantes creixen, el paisatge sonor segur que també ho fa. Imagino una mena d’herbari acústic que canviï amb el pas dels dies, una manera d’activar els sentits que sovint tenim mig adormits perquè la vista ho governa tot.
Aquesta idea em porta inevitablement a Murray Schafer, que parlava del món com d’una composició contínua on tots hi participem. Recordo el dia que vaig caminar amb la gravadora per primera vegada, sense tenir en compte que aquell petit gest m’obriria una manera nova de relacionar-me amb l’espai.
M’agrada mirar enrere i veure les coses que hem fet, les decisions que anem prenent mentre avancem. Aquesta distància entre el què i el com sempre m’aporta aprenentatges i descobreixo coses que en aquell moment no vaig saber veure.
Tracto d’identificar quins són els elements que han despertat aquesta mirada atenta que intento compartir amb vosaltres i amb els alumnes. En part, l’objectiu d’aquest diari és precisament aquest: traslladar-vos la meva vivència perquè, si voleu, us la pugueu fer vostra. I m’adono que, sens dubte, el que ho va fer possible va ser la fragilitat. M’adono que el que va obrir aquella escletxa fèrtil va ser una crisi emocional profunda, instal·lada de manera persistent, puntual i rigorosa, des que em llevava fins que m’adormia. Aleshores no era del tot conscient del que m’estava passant; només sentia un pes gegant que es feia més lleuger cada vegada que entrava al bosc. Per això hi tornava una vegada i una altra. Sense saber-ho, havia començat un diàleg.
Amb els mesos vaig explorar el territori a través dels sentits. Enfilant-me als arbres per fondre-m’hi com una branca més. Caminant amb la gravadora i els auriculars amb els ulls tancats, deixant-me guiar pels sons que m’envoltaven. Despullant-me buscant un indret on el cos pogués adaptar-se al relleu. Desplegant cinquanta metres d’un plàstic molt fi amb l’ajuda d’en Pau, a Farrera, deixant que el cos trobés un moviment nou, sostingut pel vent i pel paisatge obert.
Farrera, 2025.
Tot va començar com un joc. Un espai que sovint reduïm a un cicle molt concret de la vida i que ens caldria practicar, i molt, fins que marxem. En el joc hi ha resistència, descoberta, curiositat i una concentració que ho travessa tot.
En el fons el que intento és que repensem alguns conceptes —natura, desig, joc, imaginació, tendresa, entre molts d’altres— per escriure’ls de nou, des del que passa quan reflexionem, badem i actuem juntes.
