03.01.2026

De la reixa que separa l’hortaula del nostre jardí, hi pengen dues lletres: “JA”. Les van fer les alumnes de la Sara partint de les peces de Fröbel. Estan lleugerament torçades, suspeses amb un fil gairebé invisible, i esperen la resta per acabar de completar el nom que identifica aquest espai: Jardí de les Tintacions.

Fa uns mesos, aquestes mateixes peces eren només cossos geomètrics. Fragments de fusta sense nom. Formes primàries. Fröbel els anomenava dons perquè eren un oferiment, no eren materials per explicar el món, sinó per entrar-hi en relació, per comprendre amb el cos abans que amb la paraula. En aquest procés, la creativitat es construeix des del contacte directe amb la matèria, en el fer, com una forma de coneixement vinculada a l’experiència (Munari, 2018).

Kindergarten Michaelis, jugant amb els dons de Fröbel, c. 1900. © Arxiu Fröbel d’Estudis de la Infància, Universitat de Roehampton.

Les últimes setmanes, l'hivern se'ns ha instal·lat una mica endins. Ha plogut molt i treballar la terra quan està humida no és bona idea. La Pilar ens va dir que les marialluïses estan adormides, a primera vista, costa imaginar tota la força que s’hi acumula. Les tiges seques, el gest recollit, com si el jardí hagués decidit contenir-se. Hi ha alguna cosa tranquil·litzadora en saber que, mentre tot sembla quiet, a sota la terra la vida continua bategant.

És curiós com tot el que passa al jardí té la seva correspondència en nosaltres. Cuidar requereix temps, molt temps, i el ritme que sovint ens imposa la vida contemporània s’allunya d’aquesta temporalitat necessària; això em porta a Bruno Latour quan ens parla de la necessitat "d’aterrar” per descriure aquest gest de reconèixer que no podem viure deslligades del món material que ens sosté. Aterrar implica assumir que depenem d’una terra concreta, amb els seus límits, i que la nostra supervivència està inevitablement vinculada a la seva cura (Latour, 2017).

Fina Miralles, acció "Dona-arbre", 1973, de la serie "Translacions", Colección MACBA, Barcelona.

M’agrada aquesta idea perquè és molt gràfica. Puc veure quan ens enlairem. Cossos flotants, lliures aparentment de qualsevol pes, sostinguts per la promesa d’un progrés infinit. I alhora, aquesta necessitat de sentir, de tocar, de posar terra ferma sota els nostres peus i que tot deixi de tremolar per una estona.

Amb el temps, també he anat entenent que no tots els cossos poden enlairar-se de la mateixa manera. Que la possibilitat de flotar no està igualment repartida. I que potser, precisament per això, aprendre a aterrar juntes esdevé encara més necessari. Reconèixer la terra que compartim és també una manera de reconèixer-nos les unes a les altres.

Ai Weiwei, Law of the Journey, 2017. Instal·lació. National Gallery, Praga.

Al jardí, aquest gest es fa inevitable. La terra ens obliga a respectar els seus temps. Ens recorda que no podem avançar més de pressa del que ella pot sostenir. Que no podem viure suspeses. Habitar implica cuidar.

L’altre dia comentàvem amb la Mar la sort que tenim de fer el que fem. De tenir una feina que ens permet viure coses tan senzilles i sovint oblidades. Crear espais de temps per poder observar, experimentar, jugar i compartir. Que tot això formi part de l’aprenentatge de futures mestres, ens sembla tan essencial i tan fèrtil que, després de cada sessió al jardí, marxem amb una sensació difícil d’explicar. Com si, a poc a poc, aquest projecte que havíem imaginat per separat durant tant de temps, comencés finalment a arrelar.

Aquest tipus d’experiències formen part d’un aprenentatge que difícilment es pot transmetre només des de la teoria. El contacte directe amb la natura durant la formació inicial permet construir una relació pròpia amb el món, basada en l’experiència, el temps i l’atenció. Només des d’aquí es poden acompanyar altres processos amb sentit (Freire, 2018).

Per a les futures mestres, aquesta experiència pren una dimensió encara més profunda, ja que, algun dia, altres mans aprendran del seu gest.

________________

Freire, H. (2011). Educar en verd: Idees per apropar els nens i les nenes a la natura. Editorial Graó.

Latour, B. (2019). Dónde aterrizar: Cómo orientarse en política. Taurus.

Munari, B. (2018). Fantasia (B. Moreno Carrillo, Trad.). Editorial Gustavo Gili.