12.03.26

Penso en les moltes vegades que havia imaginat un espai així. Un lloc des d’on fer créixer l’entusiasme, apropar-nos al nostre entorn i compartir una manera de mirar que m’ha ajudat a adonar-me de tantes coses importants. Aquestes darreres setmanes hem començat a habitar-lo amb les alumnes d’Educació Infantil.

Sovint sento que el que explico és molt obvi, que segur que ho han pensat abans i que, certament, no estic aportant res de nou. Llavors les escolto, els demano que comparteixin amb mi les reflexions que van sorgint a través del diàleg, de la pràctica i de l’observació, i em meravella pensar que potser estem activant un petit canvi, minúscul, que si l’acompanyem i el cuidem, creixerà fort i sa, com les Isatis tinctoria que vam plantar fa uns mesos.

Ho puc veure en els seus cossos, mentre busquen un espai on seure i badar. Ho veig també en les seves mans, que es mouen indecises, maldestres, insegures. En la incomoditat que genera aquest espai, en la distància, en la por i, sobretot, en la manca d’hàbit. A poc a poc els cossos es relaxen lentament. Com en un joc, proven un límit i no el troben, l’imaginari s’expandeix.

Em sorprèn la necessitat d’encaixar en un motlle que no he donat en cap moment. La necessitat de trobar respostes correctes, d’assegurar el resultat, d’evitar perdre’s. I penso que precisament és aquí on hi ha una part important de l’aprenentatge.

—Sereu mestres —els dic—. Haureu de prendre moltes decisions, haureu de posar-vos a prova, improvisar, ser creatives per buscar una, dues, tres o deu solucions davant d’una mateixa situació. I està bé qüestionar el que ens trobem, sobretot quan allò que està definit no acaba de respondre a les necessitats que detectem.

Donar espais per decidir, espais de prova i error i viure els processos en primera persona ens ajuda a fer múscul davant la vida. Al cap i a la fi, això és el que fem constantment. A vegades amb més sort i d’altres amb més paciència. Sigui com sigui, acabem trobant la manera d’habitar el món mentre aprenem a viure. Educar forma part de tot això.

Aquesta recerca neix de la necessitat de trobar un espai que connecti l’entusiasme, l’aprenentatge, el gaudi i el respecte. Neix de la urgència de fer valdre la fragilitat de la nostra espècie i, mentre llegeixo el munt de llibres que ocupen la meva taula de treball, em venen al cap les idees de Schiller quan ens diu que el camí cap a l’intel·lecte ha de passar pel cor.

Li dono voltes mentre observo les estudiants, fascinades amb el verd que desprèn l’herba quan la posen al morter i del suc que en surt, pinten sorpreses, sobre un full en blanc reposat al terra del jardí. El cos es corba, algunes seuen a la gatzoneta, s’atansen al paper amb la curiositat de quan tenien cinc anys i, a poc a poc, sento que es desbloquegen records latents que les situen de nou en aquell espai on el joc, l’error i l’experimentació eren possibles, i on el judici cap a una mateixa encara no formava part de l’equació.

Alumnes del grau en Educació Infantil, dibuixant al Jardí de les TINTAcions, Universitat Autònoma de Barcelona, març, 2026.

Com podem acompanyar processos si no els hem viscut?

Els explico que, des del setembre, faig una fotografia cada tres setmanes. Intento documentar el que els meus ulls no veuen perquè sovint estan ocupats amb altres coses. Faig servir els dispositius per apropar-me a un procés vital i essencial: el temps de la natura és un altre. Res a veure amb la manera com el vivim nosaltres.

I això em fa pensar en com ho portem tot al límit. Els recursos finits de la Terra, nosaltres mateixes i, fins i tot, els més menuts. El capitalisme té aquesta tendència, ho absorbeix absolutament tot, fins i tot el més genuí. Volem formar part d’aquesta cadena? On ens porten aquests ritmes? Per què continuem reproduint dinàmiques que ens allunyen del que necessitem?

En acabar cada jornada, el ritme baixa. La curiositat es desperta i, per fi, podem començar a pensar com volem ser com a mestres i què volem aportar amb la nostra pràctica docent.

Descriure el jardí a través del llenguatge visual, març 2026.