11.06.26

Porto setmanes intentant seure a escriure, sabent que tinc més de dues o tres hores per davant. La idea inicial era fotografiar el jardí sempre des del mateix punt d'observació. Volia construir una seqüència que permetés registrar-ne les transformacions al llarg del temps i observar com l'espai canviava entre octubre i juny.

Ara, mesos després, torno a les imatges amb la intenció d'ordenar-les i incorporar-les al diari i és ara que m'adono que la seqüència que havia imaginat gairebé no existeix. Hi és, però de manera fragmentada. En canvi, trobo centenars de fotografies d'arrels, fulles, llavors, flors, insectes, ombres, textures i petits esdeveniments que tenen lloc al jardí.

Les imatges mostren una cosa diferent de la que pretenia documentar inicialment. Més que registrar l'espai des de la distància, la mirada s'ha anat desplaçant progressivament cap al detall. No només cap als elements naturals, sinó cap als processos.

Potser això té a veure amb una qüestió més àmplia, a veure què en penseu. Han (2022) descriu una societat marcada per l'acceleració, la hiperactivitat i la dificultat de sostenir l'atenció. Aquesta experiència apareix sovint també en les converses que tenen lloc al jardí. Moltes de les persones que hi passen comparteixen una mateixa sensació, la manca de temps, la dificultat d'aturar-se, la impressió d'habitar permanentment una successió de tasques urgents.

Revisant aquestes imatges em pregunto si el desplaçament que observo no té a veure precisament amb això. La càmera no ha registrat tant el jardí com allò que ha anat despertant l'atenció. Com creix una fulla. Com una planta ocupa un espai. Com canvia la llum al llarg del dia. Com es transforma un paisatge. Com es construeixen les relacions. Com aprenem. Com habitem.

Penso en els hiperobjectes descrits per Morton: fenòmens tan extensos i complexos que resulten difícils d'aprendre. Les fotografies em porten en la direcció contrària. No cap a allò immens, sinó cap a allò proper. Cap a les formes minúscules, petites, concretes i quotidianes a través de les quals es construeix l'experiència.

La càmera no ha registrat tant el jardí com allò que ha anat despertant l'atenció.

Imatges de les aproximacions a diferents elements del jardí durant el procés de recerca.

Han, B.-C. (2022). La sociedad del cansancio (2a ed.). Herder.